agost

El 7 d’agost, dilluns, ja està el resultat del PET. No es veu res que no sabéssim. No hi ha tumor principal. Poden ser unes poques cèl·lules. Però les metàstasi són de mama. Ens ho comunica una metgessa nova, del equip de Morillas.

(Ens havien dit que potser podria prendre part a una proba per un medicament que als Estats Units ja est à aprovat però aquí no, pel càncer de mama. Això era bo per que els malalts que prenen part en estudis clínics estan molt controlats. Però al no haver-hi tumor mamari ja no podrà ser. Al final de la setmana o la que ve ens diran les alternatives).

La Vera pregunta “Però hem curaré igualment?” i la metgessa adjunta li diu que no es curarà. Viurà més anys, s’anirà fen proves etc. Viurà amb la malaltia. Ens quedem una mica catatòniques. En Saul li diu que és com l’hipotiroïdisme que ella te, no es cura i s’ha d’anar prenent la pastilla de tiroxina.

Avui dia 7 seria la quarta sessió de radio, i demà la cinquena....Les altres cinc ens diuen que les farem des de casa. I que marxarem demà.

Venen a buscar a la Vera per la radio, i una estona després la tornen. No hi ha hagut ràdio, s’ha fet malbé la màquina.

Per altra part ha vingut una treballadora social i la Vera s’ha deprimit molt. Parlant de com és el seu pis, si hi ha dutxa o banyera, de que treballa....Ha pensat que no podrà començar al setembre i retrobar els alumnes amb els que te molt bona relació.

Es una noia feliç amb la seva vida, a qui de cop i volta li fa mal la cama i resulta que és un càncer que no és veu, que li fa malbé els ossos, que ha de fer radio i portar dos mesos una cotilla esperant que els ossos es refacin, i després encara s’haurà de començar de veritat a lluitar i fer la quimio o el que sigui, això si tot va bé, i la seva vida amb la que estava contenta ara canvia radicalment.